Relats de terror

Els vostres relats, alguns cal fer esmenes que l´Imma us ha marcat...:

DIVENDRES  13

Eren les set del matí, em vaig despertar com un dia normal, ho recordo perfectament com si fos ahir. La meva mare em va portar a l’institut amb cotxe perquè havia perdut l’autobús.

A l’arribar a l’institut ja era tard, eren les 8:15, no hi havia ningú a fora i vaig suposar que era perquè era molt tard. La porta estava oberta així que vaig entrar ràpid i vaig anar a la classe que em tocava. Quan vaig arribar a l’aula ni hi havia ningú al passadís ni a les classes. Vaig pensar que era molt estrany i vaig mirar el mòbil per comprovar que era dia de classe i sí, era divendres 13. Així que vaig anar a l’altre edifici a dir a algú que no hi havia ningú a l’edifici C. Havia mirat totes les plantes ,i res. I a l’edifici A igual, no hi havia ningú. Tot estava en silenci. Vaig trucar a la meva mare per explicar-li el que estava passant però no me’l va agafar, el telèfon. No sabia què fer. Vaig pensar en sortir de l’institut i tornar a casa amb autobús de línia, però a l’arribar a la porta de l’institut estava tancada amb una cadena i un cadenat. Vaig començar a enviar missatges a gent, però cada cop tenia menys connexió i menys bateria. Se’m va apagar el mòbil, no sabia que fer. Vaig anar a totes les sortides de l’institut, però totes estaven tancades amb una cadena i un cadenat. Vaig sortir al pati i vaig començar a cridar per si algú em sentia, però res, ningú contestava. Era molt estrany perquè tampoc passaven cotxes ni per la carretera ni pel pont. Vaig entrar en un laboratori, perquè ja estava desesperada i volia trobar la sortida. A sobre de la taula del laboratori hi havia una clau, no podia obrir cap de les sortides  de l’institut perquè era massa petita, vaig començar a pensar llocs de l’institut que poguessin estar tancats amb aquella clau, i se’m va acudir una petita porta que hi ha a les escales de l’edifici A. Vaig anar-hi i, efectivament, aquella era la clau que obria la porta. Hi vaig entrar, estava ple de cadires i taules velles i trencades. Allà dins hi havia d’haver alguna pista per saber què estava passant. Vaig estar una estona buscant una clau o quelcom per obrir la porta de l’institut, però no vaig trobar res d’això, sinó unes gotes de sang. Em vaig espantar molt, vaig anar ràpidament al pati perquè era el lloc on em sentia més segura. Vaig sentir unes passes i me’n vaig anar a amagar al lavabo més proper. Al cap de 10 minuts vaig sentir un crit que venia del gimnàs, després de no sentir cap soroll durant mitja hora vaig anar al gimnàs i vaig trobar una nena amagada als lavabos. Havia estat ella qui havia cridat, i ella també havia sentit el meu crit. Les dues havíem sentit passes i havíem vist gotes de sang. Quan estàvem parlant de com sortir de l’institut vam veure una ombra a l’altra punta del pati, anava a pop a poc i venia cap a nosaltres, cada cop caminava més ràpid i per allà on passava deixava gotes de sang, vam començar a córrer i ens perseguia. Quan el teníem a 10 metres vaig veure que portava unes claus penjades al coll. Tenia el pressentiment de que eren les claus per sortir de l’institut. Es va començar a fer fosc i no hi havia llums, les dues ens havíem quedat sense bateria del mòbil i no podíem posar la llanterna. L’ombra que ens perseguia no era una persona, mai hem sabut ben bé què era, però estem segures que una persona no. Em va agafar del braç amb força i la nena que estava amb mi va aprofitar per treure-li les claus del coll. Al treure-li les claus es va desfer i va quedar una bassa de sang al mig del pati, on actualment encara hi ha la marca de la bassa de sang.

Finalment, vam córrer a la sortida de l’institut i amb les claus vam poder obrir la porta. Al sortir estava ple de policies, bombers i molta gent que havia sentit els nostres crits. Els policies van arribar a la conclusió que havia estat un segrestador que s’havia escapat de la presó dies abans, i que el dèiem nosaltres que s’havia desfet en una bassa de sang era cosa de la nostra imaginació per haver patit un trauma.

Però nosaltres dues sabem perfectament que aquella cosa no era una persona, sinó una ombra estranya.

Helena Marimón 3rA

---------------------------------------------------------

EL RUMOR DE L’HABITACIÓ

A l’institut Narcís Xifra corre un rumor que no se sap si és cert o no, però diuen que hi ha una habitació on ningú pot entrar, ni professors ni alumnes, ja que si entren allà no surten mai més.

Així és, aquest és el rumor que hi ha al meu institut. Bé, primer de tot em presento, jo sóc l’Eva, una de les alumnes de l’ institut Narcís Xifra. Jo aquest rumor el vaig sentir fa bastant, però no li vaig fer gaire cas fins que un dia unes amigues meves i jo , havíem d’anar a portar una carta al director i ens vam trobar una porta que per l’aspecte semblava vella i estava bastant bruta i  on un rètol indicava prohibit entrar. Nosaltres com que teníem pressa no en vam fer cas i van anar a buscar el director. Li vam donar la carta i li vam preguntar per la porta, però ell ens va canviar de tema ràpid.

Van passar els dies i nosaltres estàvem intrigades per saber que s’amagava darrere aquella porta vella i bruta. El rumor anava corrent i cada vegada ho sabia més gent, uns s’ho creien, però d’altres no volien ser innocents i deien que era mentida.

Cada dimecres fèiem tutoria a classe, on comentàvem tots els problemes que havíem tingut durant la setmana, i va ser allà on una de les meves amigues va comentar que havia vist la porta de la qual se’n parla tant i volia saber què hi havia dins aquella habitació tancada des de qui sap quant. La nostra tutora, en sentir això no en va voler saber res i va canviar de tema igual que havia fet el director. Els nostres companys de classe pensaven que era una broma, que no era possible i que només era un rumor fals, així que les meves amigues i jo els vam portar davant la porta vella i bruta on posava prohibit entrar. La professora que ens acompanyava, en veure la porta ràpidament va cridar-nos a tots per a tornar a classe, però a partir d’aquell moment, tots sabíem que el rumor que corria per l’ institut no era fals i que, entre tots, havíem de descobrir què s’amagava allà dins.

Van passar els mesos i va arribar el final de curs, però tots continuàvem intrigats per saber què hi havia dins aquella habitació on ningú podia entrar. Potser hi havia un animal molt perillós, o bé no hi havia res. Com era de costum, quan arribava el final de curs fèiem una festa de comiat on se celebrava que el curs havia acabat. Se celebrava dins el pavelló i posaven taules amb menjar per a tothom.

Però abans de l’últim dia, tots els meus companys i jo havíem inventat un pla per a poder entrar a l’habitació  per tal de poder comprovar què hi havia. Va arribar el dia de la festa i tots ens vam reunir al nostre punt principal, el pavelló. Una vegada estàvem tots allà, uns sortien fora a jugar, els altres anaven a fer-se fotos i dos dels meus companys, van anar a l’entrada on hi havia totes les claus a buscar la clau que obrís la porta vella i bruta. Un cop la vam tenir, vam dir a tots els pares i professors que anàvem a fer una última volta per l’institut. Va ser llavors quan vam anar fins a l’habitació, la vam obrir i... Pam! Ens vam quedar tancats a les fosques sense poder sortir i sense saber què s’amagava dins aquella habitació. Amb l’ajuda dels mòbils vam poder veure alguna cosa, com per exemple llibres amb lletres estranyes, un got amb un ganivet dins... No sabíem què fer, ja que no teníem permís per estar allà dins, així que vam trucar al germà d’un company i li vam dir que estàvem tancats i que ens ajudés.

Al cap d’una estona, vam sentir com algú picava la porta, és clar tots ens pensàvem que era en Joan, el germà d’en Pere, però no. Era la nostra tutora. Ens va obrir la porta i vam poder sortir, i li vam preguntar què s’hi amagava en aquella habitació. Ens va fer asseure tots en rotllana i ens va explicar que abans, dins aquella habitació hi havia l’ infermeria, on tothom qui es feia mal  anava allà, però més tard aquella sala va quedar petita i van traslladar-la a una sala més gran, per tant, aquella habitació va quedar plena de medicaments i material mèdic caducat i oxidat. Un company nostre li va preguntar perquè hi havia llibres i gots també i la nostra tutora ens va dir que finalment aquella sala era per a posar material  que ja no es faria servir més i, conseqüentment, es va posar prohibir entrar.

Tots els meus companys i jo ens vam quedar més tranquils i van anar a celebrar el fi de curs.

Eva Roch

----------------------------------------------------------

UN DILLUNS A  LA TARDA

“Avui dia 17 de Febrer, la vostra filla estarà castigada a la tarda a l’institut conjuntament amb el seu grupet d’amigues per haver estat expulsada en un taller sobre l’alimentació. El motiu de l’expulsió és que la vostra filla feia comentaris inadequats amb les seves amigues i no paraven de xerrar i riure. Ha de venir sobre les 18:00 de la tarda fins les 20:00. Gràcies.”

Aquesta era la carta que li vaig donar divendres al pare. Al principi no s’ho creia gaire perquè jo no era una nena gaire conflictiva i tampoc treia males notes, però sí, a vegades em passo una mica amb les meves amigues.

-Què estàs contenta?

El pare va cridar a la mare i la mare quan ho va llegir, em va dir:

-Qui són les “amiguetes” que es quedaran amb tu el dilluns?

-La Martina, la Nadia, la Lia i la Mireia- li vaig respondre.

Tots dos van donar mitja volta i van marxar cap a l’habitació a parlar sobre el tema.

Mentre el meu germà se’n reia de mi, em deia que em castigarien de per vida i que ja m’estava oblidant de quedar avui.

Quan van tornar al menjador, em van dir tots dos:

-Ja ens estàs donant el telèfon i oblida’t de quedar avui amb les teves amigues, avui et quedaràs a casa i el cap de setmana també-.

Els  vaig donar el telèfon i vaig marxar cap a l’habitació.

Va arribar el Dilluns, els pares seguien una mica enfadats amb mi i no paraven de dir-me que aquesta tarda a l’institut em comportés i que fes cas a la professora. Pel matí, les meves amigues i jo, vam estar parlant del que faríem a la tarda, però no se’ns acudia res més que fer cas al professor que vingués i així no ens expulsarien una altra tarda.  

Va arribar el moment. Eren les 17:50 i la mare ja em cridava des de l’altra punta de casa que havíem de marxar o si no arribaria tard. Vam arribar les primeres i després seguidament van anar arribant totes. Una professora ens va guiar a les nenes i a mi a la nostra aula on allà ens esperava la professora que ens faria el càstig. Era la Carme la professora que ens feia socials, la que ens va posar l’expulsió i la que em tenia tanta mania. Quan vam entrar per la porta ens va dir:

-Hola noies, ja ens coneixem, així que una a cada punta de l’aula i com escolti alguna cosa, us quedareu un altre Dilluns. Podeu fer els deures que us hagin posat aquesta setmana o estudiar. Si alguna no en té, tranquil·les que jo us poso feina de socials.

Totes ens vam treure la feina i ens vam posar a fer-la menys la Nadia que era la “rebel” del grup i no va fer res, va estar mirant el terra i menjant llaminadures.

-Noies, he de marxar, m’ha sorgit un assumpte familiar i no em puc quedar, però tranquil·les ara vindrà una altra professora- ens va dir la Carme.

De sobte just quan va sortir de la classe, va sortir una llum del vidre de la porta i va desaparèixer tot.

-Nenes, què ha passat?- va dir la Lia morta de por.

-Mireia tu que estàs més a prop, obre la porta i mira si hi ha algú al passadís- li vaig dir.

-Ni parlar-ne, jo no penso obrir aquesta porta- va contestar.

-No, jo tampoc, a mi no em mireu- va dir la Martina quan totes les mirades van anar cap a ella.   

-Ai, ja vaig jo pesades- va dir la Nadia.

Just quan va obrir, ens vam adonar que no hi havia ningú a l’institut, no hi havia cap soroll. Era de nit i totes estàvem mortes de por, fins i tot la Nadia.

-Noies on està la gent?- va preguntar una.

-Tinc gana- va dir l’altra.

Totes vam sortir de l’aula i com no sabíem què fer i estàvem totes mortes de por i d’avorriment, se’ns va acudir posar música en un aula i ballar, fins que fossin les 20:00 i ens vinguessin a buscar el pares. Tot semblava tranquil, però no, de sobte va aparèixer una persona, una persona que cap havia vist mai. Era un noi, estava ferit i necessitava ajuda. Va obrir la porta.

-Hola, sóc en Daniel.  Feia molt que no veia a cap humà per aquí. Què feu aquí?- ens va dir.

-Hola, jo soc l’Anna i aquestes son les meves amigues, la Martina, la Nadia, la Lia i la Mireia- les vaig presentar.

-Estàvem castigades a l’institut i de sobte s’ha tornat tot fosc i no hi ha ningú. Ens pots dir on són les professores?- li va comentar la Mireia.

-Val, us semblarà estrany lo que us digui ara però no us espanteu. A mi fa 10 anys em va passar el mateix, estava aquí a l’institut castigat un dilluns i de sobte em va passar com vosaltres, vaig acabar aquí- ens va dir.

-Com que has acabat aquí- va dir la Lia.

-Sí, he estat investigant tots aquests anys i estem en un món paral·lel. Només es pot sortir d’aquest món i tornar al món real, trobant aquestes peces- ens va dir.

En Daniel ens va ensenyar unes peces i un mapa de l’institut molt vell, eres unes peces que si les ajuntaves feien forma d’esfera que simbolitzava el món.

-Només he trobat 2 peces, les que hi ha dibuixat Europa i Àfrica. Ens falten la d’Amèrica, Àsia i Oceania. Però la mala notícia és que les hem de trobar abans de les 20:00 que és l’hora final, quan us haurien de venir a buscar, si no us quedareu aquí 10 anys com jo- ens diu.

Totes estàvem mortes de por, la que més la Lia però totes ho estàvem. Ens vam distribuir per grups.

-D’acord, comencem que no hi ha gaire temps. Fem grups de dos: Nadia, tu amb en Daniel a l’edifici A, Martina amb la Lia a l’edifici B i Mireia tu amb mi en el C. Si trobeu alguna peça, ens trobem aquí a l’aula -vaig comunicar.

Tots van assentir. L’edifici B era el més petit i el que tenia menys aules, i van trobar a peça ràpid i es van quedar ajudant-nos, ja que l’edifici C tenia moltes aules.

La Nadia i en Daniel, la van trobar i van venir corrents a l’edifici C, cap a la classe a col·locar la peça. L’ única peça que ens faltava era la nostra, la de la Mireia i meva però la vam estar buscant entre tots. Quedaven 2 minuts per les 20:00, estàvem tots molt nerviosos.

Finalment a l’últim minut, la Mireia la va trobar. Estava al lavabo, ens va avisar i vam córrer cap a la classe per posar la peça i de sobte va aparèixer una llum al vidre de l’aula i això significava que ho havíem aconseguit.

-Ho hem aconseguit noies, moltes gràcies!- ens va dir en Daniel.

-Gràcies a tu- li vam dir.

De sobte van picar a la porta, i eren els pares que ja ens venien a buscar. La mare de la Nadia va portar en Daniel a casa, ja que amb la Nadia havien fet “bona amistat” mentre buscaven la peça a l’edifici A.

Amb les nenes ens vam jurar que tot això mai tornés a passar, i que ens portaríem millor i faríem bondat. Fins i tot la Nadia ho va jurar.

Ah! que se m’oblidava, també ens vam jurar que no diríem res del que ha passat aquesta tarda.

 Ana Bermúdez

--------------------------------------------------------------------------

«QUE HI HA ALGÚ?»

Era un dissabte al vespre, i estava amb els meus amics decidint on podíem anar a jugar a futbol, perquè allà on anàvem ens feien fora. Al final a en Grau se li va ocórrer anar a jugar al pati del seu institut, però jo li vaig dir que era millor el nostre perquè era més fàcil colar-nos.

El meu institut té un pati central que està envoltat d’aules. Són tres edificis i cada edifici de 3 plantes. Té una devesa amb un camp de futbol i una pista de bàsquet.

Per colar-nos vam saltar per la devesa, ja que la valla és més baixa. Vam anar a jugar al pati central. Vam començar a jugar a bàsquet, però després ens vam cansar i vam començar a jugar a futbol. Vam fer 2 equips de 4 persones. Els equips eren: Jan, Pol, Guillem i Pau contra Martí, Ferran, Grau i jo (Marc).

Vam començar el partit i el meu equip anava perdent 2 – 1,  i vam seguir jugant fins poder guanyar 2 - 3. En Jan es va enfadar amb els seus companys d’equip perquè només atacaven i no defensaven, i va xutar la pilota tan fort que va trencar un vidre d’una aula i la pilota va entrar a dins. Vam tenir molta mala sort, era una aula que estava al tercer pis i no hi havia llum dins l’institut. Vam pujar amb llanternes fins el tercer pis, la porta de l’aula estava tancada amb clau i no sabíem com entrar. Anava passant el temps i no sabíem què fer. Fins que vam pensar de tirar la porta a terra. Vam començar a donar coces a la porta, amb l’objectiu d’obrir-la com fos. Ho vam aconseguir. Vam entrar a buscar la pilota i vam sortir tan ràpid com vam poder perquè feia molta por aquella aula sense llum. Quan estàvem baixant les escales vam sentir un soroll molt fort, i en Jan va preguntar cridant:

- Que hi ha algú??? Eooo, que hi ha algú???.

Ningú va contestar, i vam pensar d’inspeccionar tots els passadissos i totes les aules per veure si hi havia algú. No vam veure a ningú. Vam tornar anar a jugar a futbol, i en aquell moment ens ho estàvem passant molt bé, ja que anàvem 4 – 4 i era i partit molt intens, jugàvem com si fos un partit de veritat. El meu equip va estar a punt de marcar, i de cop tornem a sentir el mateix soroll que abans i encara més fort.

Vam tornar a pujar a l’edifici i vam tornar a inspeccionar les aules i els passadissos. Vam trobar a un nen que feia por, anava vestit amb roba esparracada i descalç. Jo, li vaig preguntar:

- Hola, com et dius?

- Hola, em dic Hugo.

- Què hi fas aquí?

- No tinc amics ni família. I vosaltres què hi feu aquí?

- Aquest és l’institut on venim a estudiar, i no teníem cap lloc per poder jugar a futbol i vingut a jugar aquí.

- Voleu jugar amb mi al fet i amagar?

- Nosaltres estàvem jugant a futbol, si vols vine amb nosaltres i et deixem escollir l’equip que vulguis anar, però t’aviso... el nostre és el millor... o sigui que si vols guanyar vine amb nosaltres.

- D’acord. Vinc amb vosaltres.

Vam tornar a baixar al pati, i vam continuar jugant a futbol. Ara érem 4 contra 5, però ens ho vam passar igual de bé.

Vam acabar el partit que ja era molt tard... Vam guanyar gràcies a l’Hugo que va marcar 3 gols i vam quedar 5 – 7. Ens vam acomiadar tots d’ell i vam marxar tots cap a casa. Aquell dia vam passar molta por!! 

Marc Arcarons  3r A 

----------------------------------------------------------

DIES DE CONFINAMENT:

- Àvia, torna’m a explicar la història que vas viure quan tu eres petita, si no recordo malament, en el teu institut.

- Mònica, un altre cop?

- Sí, si us plau àvia és per inspirar-me per fer el conte de Sant Jordi d’aquest any.

- D’acord – va fer la meva àvia.

Al començar a explicar la història li va canviar la forma de la cara, com totes aquelles vegades que me l’havia explicat anteriorment. I va començar amb la mateixa frase de sempre: “mai m’oblidaré d’aquesta història, perquè van ser del pitjors dies de la meva vida, i espero i desitjo que a tu mai et passi”. Cada cop que començava deia això i afegia que jo tampoc l’oblidés mai, ni a ella ni a aquest relat. I finalment va iniciar:

- Era un dia com qualsevol altre, i jo estava amb els meus amics de sempre asseguts en el banc de sempre. De sobte vam veure tots els professors corrent pel pati anunciant alguna notícia, però que ningú no la va escoltar. De cop vaig notar una mà a la meva espatlla dreta, que cada cop m’estrenyia més i més. Al girar-me vaig veure el meu amic Jan amb tota la cara lila i de seguida li van començar a caure les dues orelles i els dos ulls. No sabia què estava passant, no sabia què fer estava molt espantada. I va succeir el mateix amb l’Emma, una noia que havia vingut feia poc a classe però que ens havíem fet molt amigues. En aquell moment, nosaltres no érem els únics que patíem, sinó era tot l’institut perquè a més d’una persona li havia passat allò. Instintivament tothom escoltava les ordres del professorat tot i que alguns també queien com mosques. Vaig sortir corrents cap a les aules com tothom, però a mitja escala vaig caure. Tothom em va passar pel damunt i quan em vaig refer, vaig veure dues noies d’un curs menys que jo, que els hi queien les orelles, els ulls i aquest cop també els cabells. En cinc minuts havia vist vuit ulls i vuit orelles desintegrar-se.

A l’arribar a la classe em vaig trobar amb en Carles i la Maribel. Però al cap de dos minuts ja només quedàvem la Maribel i jo. En Carles havia caigut i s’havia obert el cap. No apareixia ningú, fins que al cap de mitja hora va venir la Joana, la professora de matemàtiques. Eren les dotze del migdia i ja semblava de nit, pels núvols que cobrien el cel, que eren d’un blau molt fosc. Durant dues setmanes vam haver de fer vida en una classe, ja que no podíem sortir perquè sinó ens podíem contaminar.

A la tercera setmana... (continuarà, o no).

Alba

-----------------------------------------------------------------

                                                   CONTE DE POR

El 28 de juny de 1901 va ser inaugurada l'església Maria Auxiliadora.

Va ser molt perjudicada durant la guerra entre els anys 1936 - 1939. Una vegada restaurada van arribar els primers monjos i van començar les primeres instal·lacions de l'ensenyament.

Durant tots aquests anys el que ara és un institut antigament era un lloc religiós de sacerdots. A mesura del temps  i dels anys cada vegada havien menys homes i nois que volien ser sacerdots així que el 1980 van decidir tancar aquest centre.

Però no tothom estava d'acord amb aquesta decisió. Un dels sacerdots va decidir quedar-se al centre amagat per sempre i no sortir mai. Com que no tenia ni menjar ni aigua finalment va morir. En el dia d'avui aquest home ja estaria mort o seria molt vell. Van estar durant un bon temps buscant-lo pel centre, però mai van arribar a trobar-lo. Diuen que aquelles persones que no respectin o fan mal fet a aquest home s'enfada i es manifesta molt enfadat  En algun dels casos aquestes persones que han tingut la mala sort de topar-se amb l'ànima d'aquesta persona han quedat afectats.

En el dia d'avui l'església ja no és una escola religiosa sinó un institut. Les persones que viuen al voltant d'aquest edifici diuen que s'escolta a les nits molt crits i gent plorant.

A finals de maig dues amigues que són alumnes de l'institut era al carrer prenent l'aire fresc després d'un dia calorós. Com viuen al costat de la institució van començar a escoltar crits i gent plorar per primera vegada, així que  van tenir curiositat i es van acostar a l'institut. Van continuar escoltant els sorolls, i dubtant van decidir entrar per les tanques que hi ha al final del pati.

Quan ja van entrar van anar cap a una part de l'institut que està tancada, allà van trobar una porta que mai l'havien obertperquè no es podia entrar. Però una cosa estranya havia passat, la porta estava oberta i les noies sense consciència van entrar.

Era tot fosc, una olor estranya se sentia. Es van girar i es van trobar al fantasma de l'home que es morí Qui?el fantasma?. Les noies quan el van veure es van espantar i van sortir corrent cap a casa. Quan van arribar a casa seva van anar a  explicar-ho als pares, però els pares no s’ho creien. I les van renyar per entrar a un lloc que està tancant. 

L'endemà van començar a passar coses inexplicables. Les noies estava molt espantades i van decidir tornar a la part prohibida de l'institut.Quan ja estaven dins van anar a  poc a poc al mateix lloc on es van trobar al fantasma. El fantasma estava enfadat perquè van entrar en la seva estança privada, on era ell. Des d'aquell dia les noies van desaparèixer i ningú les va a tornar a  veure.

Margarita

--------------------------------------------------------------------------------

Salma Machuca Carroza 3a

L’AULA DE CASTIGATS

Hola, sóc la Núria i vaig a 1r de l'ESO. Avui per primera vegada em quedo castigada a la tarda i tot perquè divendres vaig contestar  la Neus, la professora de Socials. A sobre que ens posa 5 mapes conceptuals per demà i em castiguen a mi? L'haurien de castigar a ella per falta d'empatia!

Sona el timbre, el maleït timbre. Això vol dir que tots els toca nassos dels nens de primer són lliures i corren cap al bus com si els anessin a portar a Disneyland. Menys jo és clar que camino lentament a la cantina per demanar un mini de fuet i el triangle que és l'únic que fa quedar-me. Però no soc l'única, veig que també entren a la cantina en Miquel i l'Emma, tots dos de tercer. No els conec pas però els seus amors i desamors fa mesos que es rumoregen al pati. També ve la Berta, una nena de segon completament antisocial amb qui ningú parla. Més tard va venir en Jan el "guapetes" de 4t a qui totes les pavetes de segon els  cau la bava quan passa. No és estrany veure'l, ja que es queda gairebé cada dilluns, clar que va arribar tard perquè estava fumant amb els seus col·legues.
Doncs sí 5 adolescents totalment diferents gaudint del que podria ser el nostre últim menjar. O no! M'he avançat. Eren les 15.30 i ja tocava anar a la classe C202, allà la Meritxell ens van fer copiar 5 pàgines d'un llibre després de petar-nos la xerrada que tots ens sabíem de memòria. Miro el rellotge, les 15.45 "si que passa lent el temps" vaig pensar. Però va passar una cosa que cap de nosaltres esperàvem. La Meritxell ens va dir:

---   Me'n vaig un moment ara torno.

 En Jan per poc es posa a ballar, en Miquel i l'Emma es van posar a agafar-se de les mans i fer aquestes coses de parelles. De cop la Berta diu que  per què no registrem els calaixos de la profe? Tots vam quedar muts, i no pel que havia dit sinó perquè la Berta, sí la Berta, la nena de 2n, l'antisocial havia parlat.

 –Sí, jo parlo -va dir- el que passa que no perdo el temps ni la veu amb la gent del meu curs.  

- Perfecte -va dir en Jan- per on comencem?

 Ell i la Berta es van posar a forçar els calaixos de sota de la taula del mestre mentre en Miquel i l'Emma passaven d'ells i jo seguia fent la còpia perquè no volia quedar-me cap altre dilluns.

- Jan, Jan! -va dir la Berta- fixa-t'hi amb el que trobat!

Era una cinta de pel·lícula amb una etiqueta que posava prohibit. Ostres Berta, què creus que miraran els profes al seu temps lliure, eh?? Jo el que ser és que aquesta cinta és més vella que la Bíblia, va dir l'Emma. Bé, si hi ha una cinta hi ha d'haver-hi un projector, vaig dir jo. Cert! respon en Miquel. Aleshores ens vam posar a buscar-la i el trobarem darrere del moble dels llibres que era l'única cosa que cap alumne tocava. La Berta que a part d'una antisocial era una aficionada en col·leccionar objectes antics i en un parell de minuts va engegar el projector. Era un vídeo gravat l'any 1995, sortia una noia molt amoïnada i un noi en estat de pànic. Hola, deia amb veu tremolosa, no sabem si algú veurà això algun dia ni si sortiré d'aquesta però estàvem fent la còpia del càstig i la professora se n’ha anat, ha passat mitja hora i de cop s'han tancat els llums. Hem començat a sentir sorolls i han entrat uns éssers estranys que s'han emportat a dos de nosaltres, us diré com no m'han atrapat. El que he fet és... De cop se sent un crit i cau la càmera a terra, s'acaba la gravació. Ens vam quedar tots en blanc, i sí en aquell moment s'apaguen els llums. Es comencen a escoltar unes veus llunyanes que deien: per haver trencat les normes, per haver estat mals nens, nosaltres us convoquem que aneu a l'infern. I així reiteradament, la suor em queia pel front, tenia la pell de gallina i les cames em tremolaven, cada cop s'apropava més la veu i cada cop era més intensa. De cop, el silenci. Vam passar uns llargs segons en silenci i amb la llum apagada, de cop la llum s'encén i comença a parpellejar clic, cloc, clic, cloc. S'escolta com arrosseguen ferros pel passadís, fins que toc, toc, piquen a la porta. Lentament s'obre la porta amb un soroll aterridor i es veu una ombra amb unes cames enormes, uns dits com espaguetis, un cos descompost i un somriure malèfic que ressaltava del cos ben negre. Estàvem tots immòbils, quan de cop comença a córrer i amb els seus llargs braços comença a agafar els meus companys un per un. A mi em faltaven cames per córrer, vaig travessar el passadís i baixar les escales de tres en tres escoltant un mai t'escaparàs senyoreta  repetidament. Vaig arribar a la cantina i no hi havia ningú, al pati tampoc ni a secretaria, tot estava completament desert. Vaig sortir de l'institut cames ajudeu-me i vaig córrer fins a arribar a la primera casa que vaig trobar.

Ja han passat cinc anys i la tarda de l'aula dels castigats ha passat a ser llegenda, menys per mi que és un maldecap cada cop que hi penso. I mai no s’ ha sabut res més de l'Emma, en Miquel, la Berta i en Jan.

Salma Machuca

----------------------------------------------------

NOMÉS FOSCOR

Tot va començar un 3 d’abril del 1997 quan dos nois de 15 anys van començar a sortir, en Joan i la Mireia, els dos s’agradaven molt, van anar creixent, el noi treballava de psicòleg i la noia era administrativa. Quan van tenir 25 anys ells van decidir tenir un/una filla, va néixer en Carles. Va anar creixent, fins que va tenir 12 anys i va haver d’anar a l’institut, ell volia ser com el seu pare, el veia com un ídol, perquè ell sempre deia que canviava a les persones perquè era psicòleg, però el que en Carles no sabia era que el seu pare abusava dels seus pacients, s’aprofitava dels seus problemes per tenir relacions sexuals amb ells, la mare tampoc ho sabia. L’actitud del pare va anar empitjorant al llarg del temps: bevia molta cervesa, i a vegades alcohol. En Carles s’espantava molt, el pare li parlava molt malament a la mare i a en Carles, anaven passant els dies i l’actitud del pare no canviava, va arribar a agredir a la mare. En Carles no volia tornar de l’institut perquè li feia por tornar a casa i veure com el seu pare es discutia amb la mare i només feia que beure alcohol.  Aquell dia en Carles va anar a dormir mentre escoltava als seus pares discutir:

-Pare- Tu no marxes d’aquesta casa.

-Mare-Demà mateix me’n vaig de casa amb en Carles, passo de que es criï amb un alcohòlic de merda.

-Tu no marxes i menys amb en Carles!

De cop en Carles va escoltar molts de crits, també va escoltar una ampolla de vidre trencar-se, ell estava molt espantat. De cop sent que criden encara més, ell escolta que la mare li diu al pare: No si us plau, no si us plau, Joan!!! I de sobte la mare crida molt fort i de cop i volta no s’escolta res, tot en silenci, en Carles estava plorant de por, va baixar les escales, molt a poc a poc; s’escolta el soroll del parquet, i de cop, en Carles veu una bassa de sang al terra, mira més enllà i veu  la seva mare al terra amb el mànec de l’ampolla al coll, l’havia matat. De cop es gira i veu al seu pare, li pregunta què havia passat plorant, i de cop el pare li diu, res, res fill, i de sobte, li fica una bossa al cap, i deixa de veure res. Només foscor. Fins deixar de respirar.

Pol Morilla

-------------------------------------------------------------------

 El Virus mortal

Ja havien passat les 4 setmanes que ens vam quedar confinats a casa pel terrible virus que va fer que el país sencer s’aturés. Semblava un dia normal, tots tornàvem a l’institut i podíem continuar amb la nostra rutina de cada dia. I així va ser, fins que va arribar la quarta hora, tocava tecnologia, tothom ja estava suficientment aterrat perquè havien de fer classe amb en Jordi Mis, però va passar una cosa que ningú s’esperava. En mig de classe en Jordi va començar a comportar-se una mica estrany, i de sobte cap d’estudis va entrar a classe amb la mateixa actitud, tots els alumnes no sabíem què fer. Jo vaig anar a veure a les altres aules i també succeïa el mateix, els professors es comportaven amb una actitud bastant espantosa.

I de sobte els ulls dels professors es van ennegrir i van començar a perseguir a tots els alumnes. Tothom va entrar en pànic i va fugir com és normal. Jo vaig intentar sortir de l’institut per la porta principal però es veu que totes les sortides eren tancades. També vaig intentar trucar a la policia però casualment  no hi havia cobertura. Llavors va ser quan em vaig trobar amb uns amics i vam pensar que seria una bona idea tancar-nos a una aula i esperar que algú vingués a ajudar-nos. Quan vam entrar a l’aula a amagar-nos vam trobar-nos amb el director, que també s’estava amagant allà. Ell ens va explicar que aquest virus prové de l’altre virus pel qual havíem estat tancats a casa. Però també sabia que aquest virus que feia a la gent agressiva només durava 4 hores, ja que li havien comunicat perquè també estava passant als altres instituts. Vam calcular que ja havia passat 1 hora més o menys, per tant encara ens quedaven per passar tres espantoses hores.

Vam passar una altra hora allà tancats, i de sobte algú va començar a donar cops fortíssims a la porta. Pensàvem que era un infectat, fins que vam escoltar una veu que deia “Ràpid obriu-me, que ja venen”. Llavors va ser quan em vaig aixecar i vaig anar a obrir la porta. Era l’Enric, el professor d’educació visual i plàstica. Ens va dir que tenia males notícies, deia que en tot l’institut segurament només nosaltres no estàvem infectats. Però també tenia bones notícies, sabia que la porta de la devesa de l’institut estava oberta i sabia com arribar-hi. Havia descobert que els infectats només atacaven les persones que no tenien els ulls ennegrits com ells. Per sort l’Enric era el professor de dibuix, i ja portava moltes màscares fetes per sortir. I així va ser com l’Enric, el director de l’institut, els meus companys de classe i jo vam començar a anar cap a la sortida.

Al principi els infectats no ens atacaven però poc a poc van començar a sospitar i de cop i volta un infectat va córrer cap a nosaltres, el director es va espantar i es va entrebancar i  li va caure la màscara. Nosaltres el vam intentar rescatar, però ell va insistir en què marxéssim corrent. I així va ser com vam aconseguir sortir de l’institut, només sortir vam trucar a la policia i en 10 minuts tot el recinte de l’institut estava precintat i ningú no podia ni entrar no sortir. I al cap d’una estona van passar les quatre hores i tothom va tornar a la normalitat, i per fi aquell episodi de terror va acabar d’una vegada per totes.

Àlex Cotano

-------------------------------------------------------------

Entre nosaltres

Estava a la meva habitació jugant a la play com tots els nens de la meva edat. Mentre jugava la meva mare m’explicava que ha comprat un nou detergent i que ha posat la meva jaqueta a la rentadora per provar-lo.

-No mare! Tenia les ulleres en una de les butxaques.

-Aii! Ja s’ha rentat vaig a veure com estan. Per sort no s’han trencat, però la pròxima vegada avisa’m o treu-les.

-D’acord.

L’endemà, em vaig aixecar per anar al institut. Em vaig vestir, esmorzar, em vaig rentar les dents i vaig sortir per la porta. A l’hora de l’esmorzar a la Marina li va caure el cafè calent davant del Joan el professor de català i ell el va esquivar com si allò fos lava i li va dir que després de la seva classe s’haurà de quedar a parlar amb ell. Tots ens vam quedar una mica sorpresos perquè crèiem que ho va exagerar molt. Quan va tocar el timbre ens vam dirigir a classe de socials i després a la de català. Vaig treure els llibres de la maleta i em vaig posar les ulleres. De sobte vaig veure que en Joan era un esser diferent. Tenia dos caps i unes dents mol afilades, sis cames peludes com les d’una aranya i les mans molt grans. Em vaig treure les ulleres i sense elles tornava a ser en Joan, però quan me les tornava a posar era un monstre. Vaig sortir corrents de la classe i quan em vaig calmar vaig enviar-li a la Marina un missatge:

Quan acabi la classe no et quedis a parlar amb en Joan. T’espero al lavabo.

<<Ves a saber que li pot fer.>>

Quan va venir vaig començar a explicar-li tot i ella no em creia.

-Marina, si no em creus anem a la classe i posa’t les meves ulleres.

-D’acord, segur que no passarà res. Com vols que sigui un monstre?

Va començar a riure però a mi no em va fer cap gràcia, estic segur del que vaig veure.

Quan vam arribar a la porta i vam mirar  A TRAVÉS  Del vidre rodó que hi ha vam veure com en Joan s’estava menjant a la conserge. La Marina va fer un crit, ja que també estava veient com era en Joan amb les ulleres. Va girar el cap i ens va veure. Vam sortir corrents mentre escoltàvem la porta de la classe obrir-se. Vam entrar al laboratori de física i química desitjant que en Joan no ens hagués vist.

-Com podem acabar amb ell, Pablo? Segur que ens menjarà com ha fet amb la conserge.

-Tens raó. Hem de pensar en alguna cosa per poder matar-lo.

-Espera un moment. Has vist com s’ha posat quan casi li derramo el cafè? S’ha espantat i m’ha dit que quan acabés la classe em quedés a parlar  molt enfadat.

- Què vols dir amb això? -de cop i volta em va venir al cap.

- Amb la calor! -vam dir a l’hora.

De sobte va obrir la porta, vam córrer per la classe i la Marina sense voler va tirar un recipient de vidre que hi havia a la cantonada d’una taula. Per l’olor que feia vaig saber que era alcohol. Vaig decidir quedar-me al costat de la bassa mentre en Joan corria cap a mi. La Marina va començar a cridar-me per a que MILLOR PERQUÈ  sortís corrents però just quan el tenia al davant vaig agafar un encenedor i vaig encendre l’alcohol. Ràpidament vaig sortir i em vaig quedar al costat de la Marina mentre que vèiem com es desintegrava i desapareixia.

Al arribar a casa no em creia el que m’havia passat. Estava molt cansat i vaig dormir-me. Al dia següent L’ENDEMÀ al arribar al institut vaig passar per consergeria i vaig veure a la conserge. No em creia el que els meus ulls veien ja que vaig veure com en Joan se l’estava menjant ahir. Vaig agafar les ulleres i vaig veure que ella era un monstre com el professor de català. Vaig sortir corrents del institut i vaig adonar-me que la meitat de la gent que hi havia al carrer eren monstres.

Rosalía González 3b

---------------------------------------------------------------------

HISTÒRIA DE POR.

Tot va ser, un cop passada la quarantena del maleït Covid-19, un dia qualsevol de la meva vida a l’aixecar-me com  cada mati per anar a l’institut.

Un cop preparat em disposo a sortir per la porta de casa, però de cop i volta me n’adono que no tinc ni idea d’on soc, no sé quin és el carrer i el lloc on em trobo, em sento com si hagués viatjat a un mon paral·lel o casa meva hagués canviat de lloc.

Amb la mirada descol·locada i sense saber què fer,  començo a caminar carrer avall, tot seguit trobo un trencament on ja no sé què fer i em quedo amb la ment en blanc. De cop i volta sense cap esperança de trobar-me a ningú, veig que se m’apropa un cotxe   molt gran i de color negre, sembla ser de la marca de cotxes Mercedes-Benz.

Es para al meu costat i un senyor obre la finestra i em diu:

-Hola noiet, que t’has perdut?

Li contesto que sí, que necessitava arribar al meu institut, al IES Narcís Xifra i Masmitjà, però que no reconec els carrers.

Ell, ràpidament em situa on soc i em diu que estic dalt d’un petit turó i que baixant aquest per la zona de la dreta arribaré ràpidament al destí.

És d’aquesta manera que, jo tot confiat i amb la maleta penjada a l’esquena, començo a caminar carretera avall.

Passada ja una bona estona caminant, començava a notar el cansament però sabia que havia d’arribar a l’institut i que no podia faltar. De sobte, es va posar a ploure i havia una boira molt densa que dificultava bastant la visibilitat.

Durant el transcurs del trajecte mentre anava caminant per aquella carretera, en la que quasi no havia trànsit de cotxes, vaig pensar una i una altra vegada on podia ser, en quina part del món, o si ni tan sols estava a la Terra. D’altra banda també pensava que m’havia succeït i com podia haver arribat a aquell punt de no saber on era.

Després d’haver estat aproximadament una hora caminant per fi vaig arribar a baix, la cosa ja era diferent, hi havia molta més gent pel carrer i molts nens que anaven cap a l’escola, lloc on jo volia arribar, per tant vaig decidir seguir-los i efectivament, anaven al destí previst.

Aquell lloc era el meu Institut, però...em vaig adonar, que no reconeixia res ni a ningú.

Només entrar per la porta de l’institut, la gent, els nois i noies, em saludaven com si fos un més, de fet em tractaven com si  ja portes molt de temps en aquell institut i conegués a tot i a tothom.

Aquest fet em va sorprendre molt, en part era beneficiós per a mi, perquè normalment quan es canvia d’escola o d’institut els nens i nenes o nois i noies estan una mica distants  i no acabes de tenir del tot relació amb ells fins passat uns mesos, en què agafes confiança i tens mes clar on estàs amb qui i que fas allà.

Per altra part jo estava molt espantat perquè era una situació molt rara... Havia canviat d’Institut? En quin moment de la meva vida s’havia decidit aquest canvi? ..Aquell matí em vaig llevar com qualsevol altre dia... i si el que estava succeint era que jo havia perdut la memòria i no sabia res però la gent de l‘ institut eren amics de sempre?.

Va sonar la campana i vam anar tots a classe, però la cosa començava a ser cada cop més estranya. En el recorregut pels passadissos vaig apreciar que les aules eren molt velles, quasi no tenien material i tampoc gaire il·luminació. Tot seguit va entrar la professora, una noia alta, estirada i amb unes dents molt fastigoses, els cabells molt bruts i les ungles de les mans molt llargues i brutes. Aquest fet em va sorprendre molt i va ser aquí on vaig començar a patir perquè no sabia el lloc on havia anat a parar i si sortiria mal parat o no. De totes maneres vàrem fer classe igual fins que un altre cop va tornar a tocar la sirena, era hora d’anar al pati a esmorzar i a desconnectar una estrona.

Un cop al pati aquest era molt gran, amb uns arbres plataners que desapareixien en la immensitat del cel i amb un espai molt ampli per jugar a tot. Una de les coses que menys em va agradar va ser que estava molt a la vora del riu, un riu gran i a tocar, tant a prop que feia por, no el recordava així, recordava que hi havia un riu que passava per allà.

L’estona de pati va acabar i tots nosaltres vam pujar cap a classe per tornar a fer matèria, però va començar a ploure molt, fins a tal punt que el riu va començar a desbordar-se i va començar a inundar l’institut, i en el moment que vam voler sortir per escapar no podíem, tot seguit l’aigua va començar a esbotzar les parets de l’edifici de tal manera que aquestes van cedir. Per sort jo vaig tenir temps de saltar per una finestra i agafar-me a un tronc d’un arbre que havia arrancat la força de l’aigua i els meus companys van quedar tancats dintre dels edificis del tal manera que van acabar tots ofegats menys un noi que va poder saltar a un tronc com jo...Quin pànic! Quina por!!...Vaig tancar el ulls, i no els vaig obrir fins que vam arribar a un lloc on la corrent

era molt més fluix i al tocar terra allà ens vam aturar, fins que després d’hores de por i angoixa, ens vam poder salvar els equips d’emergència i ens en van tornar cap a casa.

A l’endemà, en sonar el despertador, vaig incorporar-me d’un salt, amb els ulls “sortits de lloc”. Vaig córrer cap a la cuina i la meva mare amb un somriure em va dir:

<<-Et passa res, Guillem?..

Li vaig explicar el succeït i li vaig demanar no anar a l’Institut...Em va mirar amb un somriure mig dibuixat a la cara i em va dir:

<<-...fill meu...has somiat tot! Ahir va ser dissabte i no vas anar a l’Institut...

Guillem

------------------------------------------------------------------

La pandèmia ens ataca

És un dilluns al matí, eren exactament les set i quart, la mare em despertava per anar a l'institut, a mi com cada de matí em costava molt aixecar-me, em feia molta mandra, a més plovia bastant fort, i quan el cel està així es digne d'un dia de sofà, Netflix i manta.

Vaig arribar a l'institut amb bus com cada dia, a primera hora em toca Català, i la professora ens estava explicant que hem de redactar un conte sobre una història de por a l'institut, i en aquell instant un soroll esgarrifant es va sentir i jo i una de les meves millors amigues, que ens sèiem de costat, ens vam espantar molt, fins i tot vam fer un bot de la cadira!

A mig matí ja no li donàvem importància, i seguíem com si aquell soroll esgarrifant no l’haguéssim, però l'endemà el vam tornar a sentir un altre cop, ens vam tornar a espantar molt com l'altra vegada, ara el sentíem des de l'aula de plàstica on el professor ens explicava amb més detall el que volíem que féssim sobre el conte que hem de redactar, ja que tenim un bloc de por on hi  pengem totes els dibuixos més esgarrifats que fem els alumnes.

 Aquell soroll aquesta vegada era més fort com si el tinguéssim a molt a poca distància i tenia una duració molt més llarga que l'altra vegada, la meva amiga i jo ens preguntàvem: Què significava aquest soroll? D'on venia? És d'un fantasma o potser un monstre que viu a l'institut? És un senyal que alguna cosa dolenta ens pot passar? Cap de les dues podíem saber aquestes preguntes, així que vam intentar oblidar-nos del tema.

Era la nit i no em podia dormir no sabia si era pel soroll o perquè tenia un examen l'endemà, al final em vaig poder adormir però a mitjanit em vaig despertar, era un malson i alguna cosa dintre meu em deia què passaria si no demà, l'endemà, ho havia d'explicar a la meva amiga l'endemà.???

Ma mare em tornava a despertar a l'hora de sempre. En arribar a l'institut li vaig explicar el meu somni a la meva amiga: li començava explicar que érem les dues a l'institut era un dia plujós com tots els de la setmana, apareixia un monstre, més ben dit apareixia un monstre que repartia virus a la gent, i molts dels infectats morien. Li vaig comentar que no sabia ben bé perquè però tenia la sensació que passaria.

Quan vaig acabar-li d'explicar el meu somni ella em va dir que no hem fes paranoies que era una coincidència que dos dies consecutius sentíssim el mateix soroll.

Va arribar el dijous, vaig arribar a l'institut, però preocupada perquè ningú havia pujat al bus, només vaig pujar jo. Quan vaig arribar vaig veure  la meva amiga amb cara de pànic. Jo li vaig preguntar què li passava i em va fer un gest mirant cap endavant: era un monstre! Era exactament com el del meu somni, era molt gran, d'un color verd molt fosc, molt pelut i amb tres ulls enormes que si li marcaven les benes, repartia (per on) com un virus a totes les persones que es trobava al davant, al cap d'uns minuts d'infectar aquestes persones morien.

Ara ja sabíem que el soroll provenia d'aquest monstre, però no sabíem d'on venia? On s'amagava?

Ens va veure i es va començar acostar a nosaltres, nosaltres no sabíem què fer així que vam començar a córrer i el monstre també corria darrere nostre, jo cridava molt fort perquè tenia molta por i de sobte...

 Carla Planagumà

--------------------------------------------------------------

 L’atac Del Covid-20

Aquell dia a l’institut estàvem tots a classe, els meus companys i jo. Feia pocs dies que el confinament pel coronavirus s’havia acabat ja que hi havia una vacuna per evitar infectar-te. Quan ja era gaire bé hora de plegar es van sentir crits pel passadís, aleshores tots vam sortir a mirar què passava i tant bon punt vam veure què estava passant ens vam quedar muts de l’ensurt: hi havia una persona devorant-ne una altra. De seguida tots vam tornar dins la classe i vam discutir sobre què havíem de fer. Al final vam decidir de quedar-nos a l’institut fins que no hi haguessin més criatures d’aquestes. Tot i que només n’haguéssim vist una podia haver-n’hi més i eren massa forts per ser persones, ja que aquella criatura havia matat fàcilment la seva víctima. Vam comprovar que no teníem gaire menjar per això ens vam organitzar en 6 grups de 5 persones: 3 grups revisarien les plantes que tinguessin criatures sense acostar-s’hi i si veien que en una planta n’hi havia moltes haurien de tancar les portes de les habitacions perquè no poguessin sortir. Un altre grup aniria a consergeria per intentar demanar ajuda des del telèfon fix ja que per algun motiu els mòbils no tenien cobertura, i el grup que quedava hauria d’anar al supermercat a buscar menjar. A mi em va tocar anar al supermercat. Jo pensava que aquella espècie de criatures no haurien aconseguit sortir del Xifra perquè nosaltres per sortir vam haver de saltar la porta de la devesa i sortir per la porta de la valla que hi ha al fons.

Vam aconseguir unes quantes llaunes de menjar i unes pizzes congelades que eren a l’entrada i vam haver de marxar ràpid perquè hi havia algunes d’aquelles criatures que al veure-les vam adonar-nos que eren persones però no semblava que tinguessin vida. Quan vam tornar ens va sorprendre saber que d’aquelles criatures, que vam decidir anomenar “zombis” (com els de les pel·lícules), estaven principalment al 2n pis, sobretot al voltant del laboratori. El més estrany era que semblava que allò havia estat provocat expressament ja que hi havia objectes que bloquejaven el pas als zombis però no eren un obstacle  per a les persones.

A continuació, el grup que havia anat a demanar ajuda va dir que qui els escoltava des del telèfon d’emergència no els creien; els havien pres per bromistes. Aleshores vam decidir anar a la cafeteria del centre per cuinar el menjar i poder sopar. Estàvem famèlics.

L’endemà vam veure com els zombis s’havien escapat del 2n pis i havien envaït la major part de l’edifici, per sort l’escala d’emergència estava lliure i ens vam poder escapar a temps. Al sortir vam anar al gimnàs per agafar objectes que ens poguessin servir per defensar-nos, encara que per desgràcia el més similar a una arma que vam trobar eren pals d’hoquei de plàstic i a sobre no n’hi havia suficients per a tots. Per això en vam repartir 3 per a cada grup.

El dia següent vam decidir que un grup sortiria del Xifra per explorar i mirar com estava tot ja que pel que havíem vist des de les finestres tot semblava abandonat i ens estranyava que ningú hagués revisat l’institut i que els nostres pares no haguessin avisat la policia sobre la nostra desaparició. Mentre exploràvem vam veure que als extrems dels ponts -el pont de l’Aigua i el pont Aurora- hi havia una mena de parets improvisades on els zombis no podien passar i a les carreteres hi havia camions que bloquejaven el pas. Quan ho vam veure vam entendre perquè no hi havia ningú, havien evacuat la zona, però per algun motiu no havien revisat el Xifra. Al tornar a l’institut vaig veure com en una de les cases del voltant hi havia llum però abans quan havíem sortit no n’hi havia. Per si de cas vam decidir no anar-hi encara. Hi aniríem tots els grups junts durant la nit, com una espècie d’atac sorpresa, així qui hi hagués allà dins -en cas que fos hostil- no s’esperaria que hi anéssim.

Quan van ser les 22 h, més o menys, hi vam anar tots però en petits grups per no cridar gaire l’atenció dels zombis. Quan hi vam  arribar ens vam trobar amb un problema que no havíem pensat: la porta estava tancada amb clau, per sort la porta del darrere no ho estava. A l’entrar vam trobar uns documents que semblaven reals dient que l’excursió de final de curs s’avançava i la sortida seria el mateix dia que vam trobar els zombis, i el que ens va sorprendre més van ser les firmes del paper: la de 2 dels nostres professors, eren els 2 més coneguts i per ser molt bons professors (al contrari la gent en parlava molt malament) en Jordi Mis i l’Anna Ponts. Al costat vam veure una espècie de documents sobre la modificació de 2 virus diferents per crear un tercer virus molt més perillós. Aquells documents explicaven la creació d’un virus mitjançant un procés de fusionar 2 virus: el coronavirus o COVID-19 i el virus de la ràbia o Lyssavirus i el resultat va ser anomenat COVID-20. Els seus símptomes eren els mateixos que els del coronavirus però no hi havia forma de sobreviure. Quan semblava que la víctima moria realment el que succeïa era que el virus prenia el control sobre el seu cervell fent que tingués impulsos per devorar qualsevol ésser viu que veiés. El problema era que el cos poc a poc s’anava deteriorant perquè la major part de l’energia l’absorbia el virus per reproduir-se i així si algú aconseguia escapar-se del zombi però havia estat mossegat quedaria infectat i al cap de 12 hores com a màxim es transformaria en zombi; encara que tenien una debilitat: ells es guiaven totalment pel sentit de l’oïda ja que no tenien ni vista, ni tacte, ni olfacte. A l’acabar de llegir el document vam marxar ràpidament. Al sentir com la porta de l’entrada s’obria  vam aconseguir sortir a temps.

Al tornar a l’institut vam trobar una sorpresa molt desagradable ja que a l’entrar al Xifra vam veure com hi havia molts zombis per les diferents estances, per això vam pensar una forma d’allunyar-los. Un dels nostres companys havia portat petards per fer un ensurt a algun professor/a. El que faríem seria que un de nosaltres aniria a la devesa a col·locar els petards mentre els altres atrèiem els zombis cap a ell i quan estiguessin suficientment a prop ell faria explotar els petards per atreure’ls mentre que els altres que ens havíem quedat amagats a l’entrada de la devesa fent que els zombis entressin tancaríem les portes perquè no poguessin sortir, i així ho vam fer. El problema va ser que quan estàvem a punt de tancar les portes algú va disparar un tret a l’aire fent que tots ens espantéssim, ja que els zombis tornarien cap allí per haver escoltat el tret. Al girar-nos vam veure en Jordi Mis que ens va felicitar per haver aconseguit sobreviure malgrat ser tan inútils i va dir que tot això ho havien planejat ell i l’Anna Ponts per desfer-se de nosaltres i que per poder escapar més fàcilment ell acabava d’assassinar un zombi abans de venir a buscar-nos. La majoria de problemes que havíem tingut els havia provocat ell, com per exemple el que les portes del 2n pis s’obrissin però per sort nostra i desgràcia d’ell un zombi que s’havia quedat endarrerit el va atacar per darrere matant-lo instantàniament al mossegar-li el coll. El problema va ser quan tots el zombis que havíem intentat tancar estaven sortint. Un company nostre que va veure què estava passant va fer explotar els petards atraient  els zombis que van tornar a entrar a la devesa i nosaltres vam tancar les portes, vam tornar a l’edifici principal i vam decidir que com que els d’emergències no ens volien creure quan dèiem que estàvem rodejats de zombis ara que ja gairebé no n’hi havia, ja que els havíem encerclat, aniríem a peu fins a Sarrià perquè era la direcció on n’hi havia menys . Quan vam aconseguir passar el pont de l’Aigua uns policies ens van veure i ràpidament ens vam dir que no podíem estar allà, que era molt perillós si algun zombi s’escapava i que perquè estàvem allí si el poble havia estat evacuat. Aleshores els ho vam explicar tot però no ens acabaven de creure però tan bon punt els hi vam ensenyar els documents amb la informació del covid-20 ens van creure i ràpidament ens van portar a tots amb les nostres famílies.

Al cap d’uns dies la zona del Xifra i Pont Major ja estava totalment lliure de zombis i es va fabricar una vacuna contra el Covid-20. Es va aconseguir tan ràpid perquè només era una variant de la vacuna del Covid-19.       

Pau Mera

----------------------------------------------------------------

L’ARANYA

No sentia res més que un fort xiulet que em taponava les orelles. Amb dificultat em vaig aixecar i vaig aconseguir veure alguna cosa del que estava passava, hi havia un forat al sostre a uns deu metres de distància meva i just a sota de l’enorme forat hi havia una espècie d’aranya, però no una aranya normal i corrent de tota la vida, no, no era d’aquelles aranyetes petites i inofensives que tots hem vist alguna vegada, era una aranya de dos metres d’alçada i tres d’amplada, peluda i amb un boca enorme i unes dents grandíssimes i afilades com ganivets.

No sabia què havia passat, ni d’on havia sortit aquella aranya gegant, deuria haver caigut del sostre i per això hi havia aquell gran forat.  Jo només sabia que estava a consergeria perquè havia d’anar a buscar uns papers, tot era com un dia normal, gent pel passadís anant cap al pati a esmorzar, alguns feien cua per anar secretaria, el de sempre. I just quan vaig agafar els papers, va haver-hi un gran soroll com el d’una bomba, i després ja està, ja hi havia l’aranya al terra sota l’enorme forat del sostre.

La gent cridava i corria cap a la sortida de l’institut, però aquesta havia quedat bloquejada per trossos de sostre que havien caigut quan l’aranya va caure del sostre. L’aranya gegant va començar a teixir tela d’aranya  per totes les finestres que ens deixaven sortir de l’edifici, estàvem atrapats. Molts van intentar trucar amb els seus mòbils però era impossible, no hi havia cobertura.

L’aranya va començar a agafar persones i embolicar-les amb la seva teranyina. Tothom cridava i corria cap a qualsevol lloc. Jo vaig anar corrents cap a l’aula de plàstica. Em vaig trobar  una noia que devia fer 4t al terra, em va semblar que s’havia regirat el turmell, em vaig apropar per ajudar-la. De cop algú es va xocar amb mi: era l’Arnau de 3r D, i li vaig demanar que m’ajudes a aixecar a la noia de 4t. Vam sentir uns crits a prop nostre. Ens vam girar i vam veure que l’aranya estava agafant un noi que estava a 10 metres de distància de nosaltres. Ràpidament vam aixecar  la noia i vam anar corrents cap a l’aula de plàstica però quan vam arribar  l’Arnau va suggerir  d’anar al pis de dalt així tindríem almenys més escapatòries, ja que si ens quedaven a l’aula de plàstica i l’aranya ens trobava no podríem anar enlloc.

Quan vam pujar a dalt ens vam seure a descansar. Ens vam presentar a la noia de 4t. Ella es deia Mari, i ens va explicar que s’havia regirat el turmell mentre estava escapant i no va veure una roca, va posar el peu malament i va caure. A dalt no hi havia ningú més només nosaltres. De cop va es va sentir un fort crit, un crit de dolor, de por, i després no es va escoltar res, un silenci absolut, només s’escoltaven les nostres respiracions accelerades i profundes, els tres ens vam mirar amb horror, ens vam mirar amb por. Ningú es va moure. De sobte es van escoltar uns passos, uns passos que hagués desitjat no haver-los escoltat mai.

Eren els passos d’aquella monstruosa aranya, que vet a saber d’on venia. Els tres ens vam quedar paralitzats sense moure’ns, en aquells moments vaig donar gràcies a haver jugat al pica paret de petits, sí ...no era del més oportú pensar en els jocs que jugàvem al patí de l’escola. Els passos van aturar-se un moment, els tres vam enfocar la nostra mirada cap a les escales per on havíem pujat. La cara de l’aranya va aparèixer al final de les escales, mirant-nos amb els ulls fixament i podria arribar a jurar que fins i tot somreia, amb aquelles dents grans i punxegudes. Vam arrancar a córrer cap a les altres escales que hi havia dos passadissos més enllà. (és correcte?, si no no tenia sentit)

 Quan vam arribar a l’altre passadís vam veure el forat que havia deixat l’aranya quan va caure. Cap dels tres ens havíem tornat a pensar amb ell. L’Arnau ens va senyalar que hi havia un espai per on podíem passar però que era molt estret i complicat. La Maria va dir que ella no podia passar per allà amb el turmell regirat ja que ja era difícil passar-hi normal. Se’ns acabava el temps, l’aranya cada vegada estava més a prop. Finalment l’aranya va aparèixer a l’entrada del passadís la Maria ens va dir que creuéssim sense ella, l’Arnau i jo li vam dir que no la deixaríem sola. Però la Maria va insistir, i és que al final som humans, i el que no volem és morir, sobretot sabent que podem escapar, i així que l’Arnau i jo vam fer-li cas i vam creuar el forat. Abans de baixar les escales vam sentir un crit de la Maria. Ens vam mirar amb tristesa i culpabilitat, no em vaig atrevir a mirar enrere i l’Arnau tampoc es va girar a mirar, i vam baixar les escales corrents, mentre baixàvem vaig veure una finestra que donava al carrer, no estava tancada i la distància al terra tampoc era molta. Vam saltar per la finestra i ens vam dirigir cap on els de batxillerat van al pati.

Ens va sorprendre veure cotxes de policies, bombers i ambulàncies, quan ens vam veure ens van portar cap a les ambulàncies i ens van revisar que no tinguéssim res trencat, mentrestant uns policies ens van preguntar què havia passat, els hi vam explicar tot el que sabien. I ens van portar a les nostres cases. Quan vaig arribar a casa no tenia ganes de parlar amb ningú, em vaig estirar al llit i vaig dormir fins el matí següent. L’endemà al dematí vaig anar cap al menjador i vaig encendre la televiso, vaig quedar en xoc quan van dir que l’aranya gegant que havia atacat l’institut havia desaparegut misteriosament, quan els policies van entrar ja no quedava rastre de l’aranya. Em va caure el comandament al terra però jo encara seguia pensant en la possibilitat  que tornés a passar.  

Ona Casas

-----------------------------------------------------------

POR A L'INSTITUT

Aquesta historia comença a l'institut Narcis Xifra i Masmitjá. En Domingo Savio era un alumne una mica peculiar, no li agradava tenir amics; volia i desitjava estar sol en el món. La gent el temia encara que ell no volia fer mal a ningú, només volia estar sol, res mes. L'únic amic que havia tingut, en Sebastià, el van matar i el van trobar mort al lavabo del tercer pis un divendres tretze a l'institut, abans de que toquessin les dotze del mig dia. Tothom pensava que Domingo l'havia matat perquè era amb la única persona que parlava i era la única persona que en Sebastià tenia. Els pares d'en Domingo no creien que ell era FOS innocent perquè no era un noi mentalment estable, per aquesta raó  van decidir internar-lo en un centre de monges? on allà la "mala" conducta de Domingo canviaria. A en Domingo no li va agradar la idea però no tenia mes remei que marxar, així va ser però no sabien que des de aquell dia en Domingo deixaria de ser tant bon nen i faria el possible per acabar sol com ell desitjava. 

 La seva conducta va canviar i era un noi molt mes violent i no volia que ningú el molestes, no volia que el miressin, no volia que el toquessin, no volia que li parlessin. En resum, en Domingo NO VOLIA SABER RES DE NINGÚ. Durant la primera setmana no va fer res estrany però passada la setmana estava sol al lavabo de l'institut i va sentir que algú li deia que com seguis així acabaria mort, ell va pensar que seria algú noi que volia molestar-lo i va marxar sense donar-li importància. Aquest fet li va estar passant durant mesos i ell seguia pensant que eren els alumnes. Una tarda es va adonar que s'havia deixat una llibreta a la taquilla i va demanar permís a Sor Elena per anar a l'institut, aquesta li va donar el permís i Dominga va anar a l'institut a buscar la llibreta. El pis tres, es on estava la taquilla, estava totalment vuit, no hi havia ningú, només en Domingo en busca de la seva llibreta. Estava obrint la taquilla i sentia que hi havia algú darrera, es va girar i no hi havia ningú. Baixant les escales sentia que algú li deia des de el lavabo...

-Domingoooo, Domingooo... perquè no vens a veurem, vinaaa... t'estic esperant...

En Domingo es va espantar molt i va baixar les escales corrents, no va veure la  EL senyal de terra mullat i va caure. Es diu que no va sortir viu d'allà i hi ha el rumor de que l'esperit d'en Domingo I  d'en Sebastià divaguen? per l'institut.

Nadia Fernández  

------------------------------------------------

TICK TACK (o TIC-TAC?, no és l’onomatopeia del temps?)

La policia em va tornar a preguntar per segona vegada què havia passat. “No ho sé, no sé perquè estava dins d’una habitació, no recordo res.”- li vaig contestar. Ell va tornar a insistir, i la meva resposta va ser la mateixa. No els hi podria dir que em vaig despertar dins d’una habitació amb 2 cadàvers i que després vaig matant un psicòpata. Sé que no es pot mentir a la policia però era per una bona causa. Acabava de salvar la cara i la vida de moltes dones! Així que els vaig mentir dient que no sabia què havia passat.

Quan ja vaig ser lliure d’aquells homes armats, vaig anar directament a casa la meva millor amiga amb por. Ella m’ajudaria amb tot això que estava passant. Un cop ja a casa seva li vaig explicar tot:

“Em vaig despertar dins d’una habitació fosca i mal cuidada. Allà dins, al terra, hi havia dos cadàvers… eren dues dones… les dues tenien un signe marcat al seu cos… era una rodona negra, i la tenien al mateix lloc, aquí, al coll, al la part de davant. Era

l’única part del cos que estava intacta. Una d’elles, no tenia tenia la pell del seu cos. Li faltava un braç i una cama. L’altra dona estava pitjor. No tenia cap articulació i els òrgans li sortien de la panxa. No les vaig tocar pas, ni boja. Després d’estar observant-les, vaig reaccionar. Tenia dos cadàvers al costat! No m'ho creia però era cert. Tot seguit em vaig posar a investigar aquella estranya estança. No hi havia finestres i només hi havia una porta sense pany, també hi havia una petit bombeta que il·luminava el que podia. No sabia què fer, tenia por per els sorolls que sentia. Eren com si estiguessin barallant, però de cop es va sentir un tret. Després d’això hi va haver un silenci molt llarg. No em vaig moure més, no volia que em passés el mateix que aquelles persones.”

Ella no sabia què dir, no li sortien les paraules. Tenia la mirada congelada, feia por. Al cap d’uns segons va reaccionar i em va preguntar com havia sortit jo. Li vaig continuant explicant què havia passat:

“De cop la porta es va obrir i d’allà vaig sentir com algú em cridava, no deixava de dir- “Vine, vine. No t’amaguis”. Jo hi volia anar però la veu va insistir amb un to molt més fort. Hi vaig anar. Quan ja hi vaig ser… no hi havia ningú. Ni una persona viva ni morta. Ningú. Només hi havia aquella marca al terra. La veu va tornar a aparèixer, aquest cop era més forta, estava més a prop meu. Sentia com si estigués darrere meu, no em volia girar, però ho vaig fer i allà és quan el vaig veure. Era un home que portava una màscara que diguem-ne que molt agradable no era. Estava feta de pell d'ésser humà i havien trossos cosits amb sang. No vaig cridar, no em sortia. Vaig pensar amb aquella dona que no tenia la pell de la cara, segur que era seva. Ell es va quedar quiet, m’observava. A mi em va tornar la veu, li vaig preguntar amb por què volia de mi. “No vull res teu, bé, una cosa sí.”- em va respondre. Li vaig preguntar què era aquella cosa que volia de mi. “Només vull la teva cara, bé, la pell de la teva cara”- em va respondre com si fos la cosa més normal del món. No sabia què fer, tenia un psicòpata davant meu que volia arrencar-me la pell. Vaig actuar ràpid i vaig començar a córrer, no sabia on anava, però vaig acabar dins d’una sala plena de pantalles on es veia el que feia la gent. Em vaig quedar congelada. Aquell home espiava a les dones i després els  arrencava la pell de la cara. Estava tan distreta mirant les pantalles que no em vaig adonar que ella estava entrant a la sala. Em va intenta atacar però el vaig esquivar. Ell va tornar a atacar. Ell tenia un avantatge; portava una màquina sobre seu que estava connectada a dos tubs transparents amb dues agulles a cada extrem. No tenia arma jo, la tenia a la sala anterior. Em va seguir atacant però jo l’esquivava, no sé com però ho feia. Vaig veure una porta que posava sortida. Ja tenia un pla. Vaig anar corrent cap a la sala anterior, però la pistola ja no hi era. Ell ja estava darrere meu. Em va punxar amb una agulla a la cama esquerra, jo amb la mateixa nombrada li vaig donar una cosa on fa mal. Va caure al terra, es queixava de dolor. Vaig anar a una altra sala que quedava al costat i allà hi vaig veure una pistola. La vaig agafar, estava al costat d’un cadàver que no havia vist en tota l’estona que havia estat allà. De segur que és a qui ha disparat abans. Vaig anar corrents a l’habitació on estava el psicòpata i el vaig apuntar amb l’arma. Click. Ja no hi era. No em sentia culpable ni res, estava orgullosa del que havia fet. Es mereix la seva mort.

Després de mirar com la seva sang sortia d’ell vaig anar directe a la sala de les càmeres i vaig començar a disparar a les pantalles. Ja havia acabat la meva feina allà. Vaig sortir, i quan ho faig fer em vaig trobar a un agent de la policia. Em va preguntar que feia amb una arma. I doncs em va portar a la comissaria.”

Ella tornava a estar en xoc. Les paraules tampoc sortien, només em va abraçar. Primer ella es va posar a plorar, després també m’hi vaig posar jo. No havia sigut conscient de tot fins no haver explicat la història. Havia salvat a moltes dones. No m’ho creia. Ella em va dir que em quedés a dormir, jo vaig acceptar. Vam menjar, vam mirar pel·lícules i finalment vam anar a dormir.

L’endemà em vaig despertar tranquil·lament. No la vaig veure a l’habitació així que vaig pensar que ja estaria baix fent l’esmorzar, però quan vaig baixar, vaig veure una cosa que no hagués volgut veure mai… era aquell home, el que vaig matar. Doncs resulta que mort no estava. Em vaig quedar congelada, com podia ser que estigués viu?! El vaig disparar! Però això no era el pitjor que podria passar, el pitjor era que la meva millor amiga estava allà amb ell! La tenia agafada amenaçant-la amb la mateixa pistola que jo el vaig disparar! Ell va comptar fins a tres i després.. Bang! Ella va caure al terra. La sang no va tardar a sortir, la seva catifa blanca ja no era blanca, sinó vermella.. Estava morta! La meva millor amiga estava morta per la meva culpa! Em vaig posar a plorar, no m’ho podia creure, em sentia tan culpable… Ell se'm va acostar  i em va dir a cau d’orella: “Tic-tac, el teu temps ja ha arribat. Últimes paraules?”

 No el vaig contestar i ell va fer el mateix que jo havia fet amb ell. Click. Ja no hi era. Ara estava amb la meva estimada amiga. Les dues juntes en un destí que no mereixíem.                                            
Bruna Banyeres

---------------------------------------------------------------       

ES RESPIRA TENSIÓ

El primer dia de classes de 4t d’ESO per mi i pels meus amics. Tots vam agafar el bus a primera hora del mati, com hem fet sempre. Al arribar a l’entrada del institut ens vam saludar i vam entrar tots junts per la porta principal. Al passar la porta hem va entrar un mal pressentiment, però vaig creure que no seria res.

Per al moment tot anava molt bé i ja havíem fet les dos primeres classes del curs, les dos primeres hores al institut. En aquestes dues hores ja ens havien posat feina per casa.

Era l’hora del pati, evidentment, cada dues hores tenim un pati. El pati es el moments que mes m’agrada de quan estem a l’institut perquè descanses, rius amb els teus amics, etc. Però aquell dia va ser el pitjor pati que havia passat mai. Miraves a dreta i esquerra i tothom estava mirant el mòbil amb cara de pànic, tothom xiuxiuejava coses amb qui tenia al costat. No tenia ni idea de que estava passant, així que vaig decidir mirar el meu telèfon, tenia mil missatges, dels meus pares, del grup d’amics, del grup de família, del grup de classe... i hem vaig decidir per obrir el de amics primer. Al obrir-lo vaig veure els típics emogis de WhatsApp de sorpresos, vaig pujar al primer missatge i hi havia una foto, una foto on posava que un assassí en sèrie que estava empresonat des de fa FEIA unes setmanes, acabava d’escapar de la presó i voltava per Girona, hem va canviar la cara de cop, vaig passar des sorpresa a enfadada, així que la meva amiga hem pregunta:

-Però Martina que passa!?

I jo vaig respondre:

-Tia, mira la foto que han passat pel grup.

Li ensenyo i hem diu:

-Buahh..., tia quina por que tinc!

Jo també tenia por, estava aterroritzada. El pitjor primer dia de insti que hem tingut mai.

Ja eren les 14.25h hora de marxar a casa. El grup de amics, ens vam reunir a fora com fèiem sempre a 3r d’ESO, ja que no tots anem a la mateixa classe, ens vam acomiadar i vam marxar a casa molt preocupats.

Al dia següent L’ENDEMÀ, faltava força gent a les classes, suposo que es van queda a casa per por. Hi havia molt de silenci als passadissos, a les classes i a tots llocs. Estàvem al segon pati, després de la quarta classe del dia, quan de sobte ens va cridar el director a tots els que estàvem allà., efectivament hi vam anar. Ens va dir que no ens preocupéssim gaire, que l’institut era un lloc segur i que dema no calia que assistíssim a classes per la nostra seguretat.

Al pujar a classe, les meves amigues i jo, vam dir de anar al lavabo, sempre solem anar al segon pati abans de baixar, però aquell dia va ser al pujar. Vam entrar, anàvem una a cada vàter perquè els lavabos no es que estiguessin molt be i n’hi havia un que estava millor que els altres. De sobte, vam començar a sentir algú que s’apropava, cada vegada més i més, per cada passa que donava mes espantades estàvem. De cop va obrir la porta i totes vam fer un sospir, perquè era la nostre tutora que simplement venia a dir-nos que el director ha manat MANAVA QUE tothom anés casa.

A totes ens va estranyar i es veu que era perquè l’assassí ja havia entrat a un institut de la zona no gaire lluny. Però no se sabia si havia fet mal a algú.

Era la 13.00, més o menys i tothom ja estava marxant cap a les seves cases, va arribar la meva mare, (hem NO CAL) vaig pujar al cotxe i vam marxar.

En arribar a casa vaig posar les noticies i no hi havien novetats. Vaig aprofitar per fer la feina que ens havien encomanat, vaig sopar i vaig anar a dormir. La veritat vaig dormir molt poc i molt intranquil·la, tenia molta por.

Al dia següent L’ENDEMÀ hem vaig aixecar sobre les 8.00h, no podia dormir, estava molt intranquil·la i impacient perquè l’agafessin. A les noticies no hi havia un altre tema del que parlessin. De cop i volta van començar ha  A (sense h)arribar noticies de ultima hora, el assassí havia estat agafat. Hem va entrar un alleujament per dins molt fort, per fi hem sentia bé i no tenia aquella pressió al cap, estava molt mes tranquil·la.

Així que ens van comunicar que el dia següent ja podíem tornar al institut, tot va acabar bé per sort. Al tornar al institut, les cares de la gent havien canviat i ja no es respirava aquella tensió per tots llocs. Vam tornar a la normalitat força ràpid, però per mi aquells dos dies, se’m van fer eterns.

Martina

----------------------------------------------------------------

LA TORNADA A L’INSTITUT

Era un dia normal de juny, tot just acabàvem de tornar a l’institut, després d’uns llargs dies de confinament a causa del coronavirus. La gent es comportava molt estrany, però jo en aquell moment no li vaig donar molta importància. Vaig pensar que seria perquè portaven tres mesos sense sortir.

En aquell moment estàvem a classe de català, que l’Imma ens estava explicant la sintaxi. De sobte tota la classe es va aixecar i van sortir corrents de classe, jo els vaig intentar seguir però no vaig ser-hi a temps. A la que vaig anar (Millor: quan vaig ser) fora de classe, ja no hi havia ningú. Vaig anar a altres classes perquè no sabia què fer, i res, no hi havia ningú en tot l’institut. Em vaig quedar sola, per un moment vaig pensar que seria una broma, encara que no em feia molta gràcia, però al passar l’estona em vaig adonar que no ho era, no sabia què estava passant però no feia molt bona pinta. Així que al passar vint minuts vaig decidir marxar, agafar el bus i anar a casa. Al sortir al pati vaig veure que havien canviat les tanques de la devesa, feien com quinze metres d’alçada, i era impossible saltar-les. Estava molt espantada, tot seguit vaig començar a córrer cap a secretaria, tenia esperances que la porta es pugués obrir, però res, en aquell moment no sabia què fer, no hi havia sortida. Vaig decidir anar a l’aula de plàstica que estava allà a prop. Una vegada allà vaig observar que fins i tot les finestres estaven tapades amb una fusta molt estranya, era vermella i brillava molt, per molt que ho intentés no es podia obrir, aquella fusta no es podia moure.

Ho estava passant fatal i no parava d’imaginar-me el pitjor. Vaig decidir amagar-me dins l’armari, així si venia algú no em veurien. En aquell moment vaig començar a sentir unes passes, a mi em va donar la sensació que estaven bastant lluny, tot i que sonaven molt fortes. Cada vegada estava més a prop i jo cada vegada estava més espantada. Les passes es van deixar de sentir, com si aquella persona s’hagués aturat, de sobte es va obrir la porta de l’aula. A través de l’armari veia una ombra molt gran. De cop em vaig despertar i em vaig donar compta de que tot allò era un somni.

Mireia Andújar

-------------------------------------------------------------

Mary Wolstoncraft, Mary Shelley nom de casada, va concebre el famós Frankenstein o el modern Prometeu durant l´estiu de 1816 a Ginebra. Mary, el seu marit el poeta Percy Bysshe Shelley, Lord Byron i John Polidori, reunits a la Vila Diodati, s´entretenien amb lectures fantasmagòriques i van decidir fer una juguesca: crear cadasun d´ells la seva pròpia història, i veure quina d´elles era la més terrible. Va ser una idea molt fèrtil d´on varen néixer: El Vampir de Polidori, com a expansió d´un relat inacabat de Byron. I, arran d´un malson de la jove Mary (18 primaveres), va començar a gestar-se també  Frankenstein.

I nosaltres? Serem capaços de seguir amb la juguesca dels relats gòtics, propis del romanticisme? Comença el joc...i com que la creativitat es treballa, aquest és el joc narratiu que proposem. El terror està servit.

I si presentem els nostres relats a la Marfà?